Cursa La Mercè

Diumenge, 16 de setembre

Un any més, i per quart any consecutiu, he fet la cursa de la Mercè. En aquesta ocasió, més multitudinària que mai, amb gairebé 16.000 corredors inscrits, i amb un nou trajecte. Tot un encert de l'organització. Chapeau. 

Em vaig apuntar fa mesos i aleshores vaig pensar que, superada la lesió del turmell, podria arribar a la cursa amb condicions. No ha estat així, però. L'últim cop que m'havia calçat les bambes per un deu mil va ser el 20 de maig, a la cursa de Nou Barris, i mare meva si es nota això. Tot i així, fer "la Mercè" té un punt ja sentimental i per tant, tot i que era més que conscient que patiria de valent, l'he volgut fer. Així ha estat. El turmell, des del primer kilòmetre s'ha queixat i les forces, doncs han estat també força escasses. Tot i així, he aconseguit acabar-la, amb un discret temps de 59'51.

En aquesta ocasió, vaig a la cursa amb la Jose, "alias correcaminos" i el seu marit, "the brother".  Al les 8.45h hem quedat amb els sedentaris a la font màgica. Coincideixo amb l'Iñaki, l'Íñigo, el Joan, el Will i el Salvador que, per lesió, no podrà córrer la cursa. Ens fem la foto de rigor i comencen a escalfar. Jo prefereixo estirar.

A les 9.30h, sortida de la cursa. Aviat m'adono que no podré seguir la Jose i el Toni i els demano que tirin. Em quedo sola. En aquests moments m'adono que ha sigut un error de càlcul no agafar el meu i-pod del cotxe. M'hauria anat bé la música. Sempre em va bé. Avui la trobo a faltar gairebé tota la cursa. Què hi farem! No em tornarà a passar. 

A la sortida ja es nota el canvi de recorregut. Com el dia de la Marató, baixem per l'avinguda Maria Cristina i una part del paral·lel per agafar després la Gran Via. Aquesta part se'm fa pesada, especialment fins arribar a Tetuan. Passat Tetuan, passeig sant Joan fins l'Arc de triomf, per agafar el lateral i enfilar el passeig de pujada. Aquesta part costa, les cames em comencen a passar. Tot i així, em mentalitzo que no puc ni vull parar i segueixo.

D'allí enfilem fins a plaça Urquinaona i plaça Catalunya, després el carrer Sepúlveda per arribar pel Paral·lel de nou a l'Avinguda Maria Cristina. Gairebé no puc però veig el crono. Puc baixar de l'hora així que apreto els dents i aconsegueixo el meu objectiu. Sóc conscient que és un temps justet però estic satisfeta d'haver-la fet i contenta perquè és una carrera que, per poc que pugui, m'agrada fer.